![Aquest any no tindrem campus d’ estiu]()
May 14, 2020 | Uncategorized
Hem aprofitat l’ aturada obligada de l’ activitat esportiva per buscar cosetes, entre elles alguna a nivell estadístic que potser són una mica frikis, però que ens aporten conclusions interessants. A més, pensem que aquests números ajuden a veure on estem actualment.
Hem fet el següent: hem mirat les 10 millors marques del ranking del club de tots els temps masculí i femení a les proves que formen part del campionat de Catalunya de clubs (conegut encara com a «lliga» encara que ja fa anys que no es denomina així). 20 proves masculines i 20 femenines que haurien de donar un total 400 marques, però en surten 395 perquè només hem tingut a 5 atletes participant en 3000 obstacles femenins.
Aquestes marques les hem separat per dècades: del 1960 al 1969, del 1970 al 1979, del 1980 al 1989, del 1990 al 1999, del 2000 al 2009 i del 2010 al 2019. Sabem que les dècades no van així sinó que serien del 1961 al 1970 i seguint, però ho hem fet d’ aquesta manera donat que aquest 2020 està en marxa i, a més, serà diferent.
Això només són números i, evidentment, no es poden comparar les condicions en que van ser fetes marques fa 40 anys amb les d’ ara donat que han anat millorant els estadis, els sistemes d’ entrenament, la roba, els materials… I, a més, hi ha algunes variables que explicarem més endavant. És simplement una curiositat, però pensem que demostra que ara mateix tenim un equip en conjunt més potent del que a vegades sembla. Tenim mancances greus que hem de solucionar, sí, però no ens quedem tan sols amb la part negativa. Tenim actualment dades molt bones.
Amb la fredor dels números a la mà, la dècada del 1990 al 1999 és la que més marques aporta (110), seguida de prop per la del 2010 al 2019 (103) i no gaire lluny tenim la dècada dels 80 (94). La del 2000 al 2009 es queda en 58, la dels 70 en 27 i la dels 60 en 3.
Podeu clicar aquí per veure l’ excel amb les xifres. Important: això és a nivell absolut. En promoció i màster no cal ni dir que ara estem en el nostre millor moment de sempre.
Explicació resumida d’ aquests resultats generals: als 60 només entren 3 marques masculines (l’ atletisme femení al club era quasi inexistent encara i el masculí, com a la resta del país, estava anava encara amb bolquers) i als 70 27 (9 femenines i 18 masculines), principalment pels motius ja esmentats abans.
Als 80 tot canvia principalment perquè la pràctica de l’ esport es dispara a tot el país i a nivell nostre millora l’ estructura d’ entrenadors. Sobretot l’ Antoni Cruañas, en Joan Vilà, en Manuel Alique, en Xavi Grau i en Valero Blasco aconsegueixen tenir grups amb molts noms que perduren encara avui als primers llocs. En aquesta època les noies tripliquen les 9 marques dels 70 fins a 26 i els noi gairebé quadripliquen els seus números, passant de 18 a 68 marques, la millor xifra masculina amb molta diferència a dia d’ avui. D’ aquella dècada surten els millors números històrics masculins en fons, salts i llançaments.
Arribem als 90: els homes baixen de 68 marques a 46 i les dones pugen espectacularment de 26 a 64, la millor de la història. Motius? Com a negatius, vam perdre a 3 dels 5 entrenadors citats abans, amb molts dels seus atletes. Els atletes d’ en Valero Blasco van anar al C.A. Mataró fins que al 1996 ens vam tornar a unificar, en Manuel Alique al Laietània i en Xavi Grau al Granollers. Això va quedar compensat en part per l’ entrada del grup d’ en Joan Pimienta durant 5 anys, la tornada d’ en Xavi Grau acabant la dècada i, sobretot, l’ extraordinària promoció femenina de les nascudes del 1976 al 1979 que, amb un equip farcit d’ atletes que encara no eren sèniors, van formar el que sense dubte continua sent el nostre millor equip femení de la història. Hem de dir també que 3 proves femenines (perxa, triple i martell) s’ estrenen al 1995, motiu pel qual, evidentment, a les dècades anteriors sumen zero.
Arribem a la gran castanya de la dècada dels 2000. Si a la dels 90 teníem 110 entrades, a la següent baixem quasi a la meitat amb 58 (37 femenines i 21 masculines). I això que durant aquests anys s’ incorporen els 3000 obstacles femenins i la javelina femenina canvia. Els motiu principal és molt clar: els dos principals entrenadors del club aleshores (l’ Antoni Cruañas i en Joan Vilà) ho deixen. L’ estructura d’ entrenadors queda molt danyada i força atletes que portaven molts anys amb l’ Antoni i en Joan deixen l’ atletisme i alguns canvien de club. Això afectarà no només a nivell absolut, sinó encara més a la promoció, ja que ens quedem pràcticament sense nens. De fet, en Miguel Ángel Gámez inicia l’ escola al 2001 amb només 13 atletes mentre en Ferran Rumbado entrenava a un grup encara més reduït. Aquesta era tota la promoció que ens va quedar. I donat que la promoció és la que ha de potenciar l’ equip absolut a mig termini, trigarem molts anys a recuperar-nos.
A la dècada del 2010 al 2019, però, tornem quasi als números del 90 (recordem, 110 marques als 90 i 58 als 2000), pujant fins a les 103 (59 femenines i 44 masculines, quedant molt a prop les dones d’ aquell gran equip dels 90). Amb carències evidents (cap marca en 5 dels 8 llançaments entre dones i homes, només 5 sumant els 4 salts masculins i 1 en marxa), però amb el millor volum de marques de velocitat de la nostra història sortits del grup d’ en Xavi Grau. Per exemple, 26 de les 40 marques en relleus surten d’ aquests anys.
La conclusió principal a la que arribem és que no tenim equips tan compensats com a les dècades dels 90. Aleshores donàvem més sensació d’ equip perquè costava trobar alguna prova on presentéssim a algun atleta només per puntuar com sí ens passa ara en unes quantes. Però, al mateix temps, també tenim ara sectors molt millors que aleshores, de manera que queda bastant compensat. Aparentment donem ara menys sensació d’ equip perquè els zeros es veuen molt però, en conjunt, estem pràcticament igual.
Pensem que amb els fonaments que tenim la dècada que estem començant ha de superar aquests números, i no per poc. Tenim clar els dos punts a treballar: que pleguin els mínims atletes possibles (amb el que tenim a l’ escola hauríem de millorar molt en un termini curt de temps) i potenciar les proves que tenim molt fluixes, en especial els llançaments masculins i la perxa i les tanques altes tan en homes com en dones.
![Aquest any no tindrem campus d’ estiu]()
May 5, 2020 | Uncategorized
La Betània Duarte fa atletisme fa 3 dècades. Mare dels també atletes dels Lluïsos Joana i Roc Renart, és una persona positiva, treballadora, extrovertida i molt entusiasta, d’ aquelles que encomanen les ganes de fer coses.
No avançarem gaire sobre la seva trajectòria perquè ella ho explica de manera molt detallada a l’ entrevista, però sí que explicarem el més important del seu palmarès, que costa de resumir:
– 1 or i 6 plates en campionats d’ Espanya màster, tots ells del 2018 al 2020, que és quan va tornar a competir en pista.
– 13 medalles en campionats de Catalunya (6 ors, 2 plates i 5 bronzes), com a màster, sub-23 i sub-20.
– Vigent recordwoman absoluta dels Lluïsos en 100 (12″3 manuals del 1998 i 12″68 elèctrics) i 4 x 100 (51″30 amb Alba Grau, Anna Boixet i Edith Godoy del 2019).
– Recordwoman màster dels Lluïsos en totes les proves de velocitat del 60 al 400 tan F35 com F40 a l’ aire lliure i en pista coberta.
– Marques personals destacadíssimes i en proves molt diverses apart de les ja esmentades abans: 8″16 en 60 (1998), 26″33 en 200 (1997) i 1’03″93 en 400 (1997). En distàncies superiors en pista compte amb el nivell, perquè totes van ser fetes com a sub-18 o abans donat que després les va abandonar del tot: 2’25″82 en 800 (1996), 3’12″6 en 1000 (1995), 5’12″0 en 1500 (1996), 11’13″0 en 3000 (1996). També ha participat en alguna distància en carretera, però sense preparar-les gaire: 43’33» oficials – 43’09» reals en 10 km (2006) i 1h 36′ 55″ – 1h 36’40» en mitja marató (2008).
No explicarem a què correspon cada foto perquè n’ hi ha moltes i seria molt llarg, però només dues curiositats: a la 2ª es pot apreciar com s’ assembla la Joana a ella i a la 4ª podeu veure al segon calaix del podi a una joveníssima Rosa Morató.
Anem a l’ entrevista doncs:
Data de naixement: Mataró, el 19 de juny del 1979.
Explica una mica la teva trajectòria: clubs en els que has estat, proves que has fet, entrenadors…
Tot va començar perquè ens van fer una prova a l’escola, jo tenia uns deu anys. En plantejar-ho a casa que volia provar-ho vaig tenir la gran sort que un veí (Manolo) i la seva filla (Ruth) pujaven a pistes i eren del C.A. Mataró. Així va ser el meu inici.
Cada dia a les 19:40 pujàvem a pistes. Antigament no hi havia escola d’atletisme. Tots entrenàvem de 20:00 h a 22:00 h. Hi havia un grup de manteniment que portava en Prudencio Pérez i un grup més tècnic liderat per Valero Blasco.
Al Mataró teníem un grupet de noies molt potent en tots els sentits, Judith Artigas, Laura Martin, Dúnia González, Rosa Gómez …. amb moltes d’elles encara mantenim una gran amistat. Compartíem espai i entrenament amb el grup que portava en Kiki (actual recordman dels Lluïsos encara en 10.000 i 3000 obstacles) «Tartan club Premia “ d’ on venien en Ríos, Casero, Anna’s, Guillem, José Martos, Judit Marín…
Pocs anys més tard (al 1996) el Mataró pactava una fusió amb G.A Lluïsos, però per coses que passen i de vegades no saps per què unes quantes de nosaltres ens vam avançar i van marxar als Lluïsos al 1993. El Mataró era un club molt familiar i amb llum pròpia, però els Lluïsos competien en la lliga, això era un valor afegit molt important.
En aquell temps, l’entrenador dels Lluïsos era el senyor Antoni Cruañas. Qui no coneixia al senyor Cruañas? Això va ser un temps molt curt, perquè ben aviat es va jubilar i vaig anar a parar amb en Joan Vilà.
Amb en Joan vaig aconseguir les meves millors marques. Recordo entrenar a Mataró i dos dies a la setmana amb la Verónica Fernández agafàvem el tren i pujàvem a entrenar a Calella amb la colla d’allà. En Joan treballava moltíssim. Aquesta imatge actual, d’un home enganxat a un telèfon… aquest era ell fa 25 anys. Cada dia ens trucàvem o passava a l’última hora per pistes per saber com havia anat l’entreno. Però va arribar el moment que em sentia perduda i desmotivació… Que faig? Canvio d’entrenador? Deixo l’atletisme? Així vaig prendre la decisió de parlar amb ell i buscar una solució, però no ens vam posar d’acord.
Tot seguit vaig anar a parlar amb en Valero entrenador de Laietània i li vaig demanar de poder tornar a entrenar amb ell. Els dos havíem estat junts al C.A Mataró. Per aquest motiu vaig estar uns anys competint per C.A. Laietània , encara que jo mai vaig deixar de ser de G.A Lluïsos. En Aquella època jo venia amb una lesió a l’esquena. Així que vam poder allargar un parell o tres d’anys fins que vaig haver de fer un descans obligat.
Al cap d’un any vaig pujar un dia a veure Pérez i vaig coincidir amb una noia que era nova. En aquella època no hi havia noies. Bé, si… La Loli i Tere que entrenaven amb la seva colla i la Marina que feien la Copa catalana de Muntanya. Així que durant uns anys vam estar fent mitges i curses en Ruta la Natàlia Rodríguez, en Pérez i jo. També vam compartir molta muntanya juntament amb Ballesta, José Lluís i Diego. Fins que un dia la Natalia va decidir provar el triatló i jo vaig tirar cap als raids d’ aventura (dir que va arribar a formar part de l’ únic equip íntegrament femení de raids d’ aventura a Espanya i que podien amb bastants equips masculins).
Els raids van durar tres anys fins que va arribar la Joana, la meva filla gran. Després vaig seguint fent esport però vaig tirar per bicicleta de carretera , btt i curses de muntanya (és també membre de junta del Grup de Muntanya d’ Argentona i fundadora dels Burriac Runners i els Burriac Bikers també d’ Argentona).
I ara, amb quaranta anys i amb mainada, gràcies a l’escola d’atletisme he pogut tornar a formar part de Lluïsos. I amb el valor afegit que fa un parell d’anys vaig conèixer a en Juanjo Lozano, pare de dos nens de l’escola i ex-entrenador. Li vaig demanar si volia planificar uns entreno per tornar a la velocitat. Així ha sigut la meva tornada a pistes, aquí estem tots dos colze a colze gaudint de l’etapa màster.
Has tocat quasi tots els pals de l’ atletisme. Només et falta ser jutge. Portes 3 dècades com a atleta, al setembre vas debutar com a entrenadora i més recentment com a membre de junta. Amb quina d’ aquestes activitats estàs disfrutant més actualment? (abans del confinament).
La veritat que tornar a posar-te a sobre un taco de sortida és brutal. Això no té preu.
La meva gran sorpresa ha sigut veure el nivell que hi ha en màster, i això va a més. Que tinguis veteranes que corrin per sota de 25 i 26 (200 m), et fa tenir molta il·lusió per seguir entrenant i per superar-te dia a dia.
El tema monitora, ha sigut un període molt curt, així que queda molt per descobrir i per aprendre.
I per últim, formar part de la junta em fa molta il·lusió. A tots ells els conec des de fa molts anys i és un compromís molt important. Tot just m’estic incorporant, però crec que serà molt interessant.
Treballes, téns dos fills, entrenes tu, fas d’ entrenadora i ets membre de la junta. Com t’ ho fas per poder compaginar tot això?
La veritat és que tinc molts fronts oberts i formo part de diferents projectes molt engrescadors dins i fora del club, però el secret està en la voluntat de voler-ho fer.
Per mi l’ organització és vital per poder arribar a tot. I la prioritat també és un aspecte important.
Aquest any he tingut la gran sort que no tancant l’estadi al migdia m’ho ha facilitat moltíssim tot.
Millors i pitjors records com a atleta.
De bons records, milers i milers… Em sento molt afortunada d’haver anat a petar a l’atletisme. Això et dóna una disciplina i una constància que m’ha servit en tots els àmbits i etapes de la meva vida. I tinc grapats de bons record.
Tinc el bonic record del dia del meu 18è aniversari que vaig anar amb el meu pare al míting internacional de Palafrugell. Antigament aquest míting era un dels més importants. La gran sorpresa va ser que vaig classificar-me per a la final. Però no era l’única sorpresa que m’esperava. A casa tenia tots els meus amics de l’institut i de les pistes preparant-me una festa sorpresa. Doncs aquest any passat, vint-i-un anys després, vaig tornar a córrer el Meeting de Palafrugell. I em va fer molta il·lusió.
També recordo una final de Barça- Madrid on jo l’ endemà tenia l’ última oportunitat per fer la mínima pel campionat d’ Espanya. La mínima la tenia a les cames, però el vent ens havia acompanya negativament a les últimes competicions. Aquella nit em vaig engrescar i vaig anar a parar a la font del Canaletes a celebrar d’una manera esbojarrada la victòria del Barça. Total, que en tornar a casa a dos quarts de set del matí, a la porta m’ estava esperant el meu pare assegut a les escales. Vaig anar a la dutxa i cap a Can Dragó.
Vaig tenir un escalfament dur, però recordo estar a la sortida i dir: pels meus ovaris!! Si no hi ha vent, hi ha marca. Sí o sí!! I així va ser. Vaig aconseguir la mínima per anar a Aranjuez i allà vaig estar-hi l’ onze de juliol del 1998, on vaig córrer en 12″70.
També tinc el gran record d’haver anat a Baden- Wurtenberg (Alemanya) amb la selecció catalana a córrer la competició «els Quatre motors d’ Europa». Era un enfrontament entre regions d’ Alemanya (Baden-Wurtenberg), França (Rhone Alpes), Itàlia (Llombardia) i Catalunya. Jo feia el 200 m i 4x100m. La veritat que no recordo molt bé com vam quedar, però si recordo com de bé que ens ho vam passar. De Mataró vam anar-hi la Verònica Fernández (fons) i jo dels Lluïsos i la Raquel Campos (tanques) i la Dori Apolo (javelina) del Laietània. Gran representació Mataronina. Afegir que la Raquel Campos actualment és companya d’ entrenaments de la Betània amb el grup d’ en Juanjo Lozano.
Com a pitjor record, la tristesa d’haver de prendre decisions respecte entrenadors. Per a mi l’ entrenador ha tingut un valor brutal. Penseu que un atleta creix esportivament, però també personalment. I quan comparteixes una passió/ projecte amb algú es crea un vincle molt important. Jo, personalment, li dec moltíssim a en Valero Blasco, gran entrenador i una bellíssima persona. I un altre gran entrenador i amic meu és Prudencio Pérez, amb el que hem compartit milers de quilòmetres i anècdotes.
També recordo amb tristesa haver de deixar l’ atletisme a la meva millor època per la lesió.
Respecte a la teva part com a entrenadora, és com esperaves? Què t’ ha sorprès? Aquesta etapa ha sigut molt curta. La veritat és que tot just començava la temporada. Però jo crec que els entrenadors ténen un paper molt important. Sobretot en transmetre i fer arribar la passió d’ aquest esport als nens. Per descomptat que també has d’ ensenyar la tècnica i la normativa de l’esport, però si aconsegueixes enganxar-lo a través de sensacions aquell nen estarà receptiu per aprendre i evolucionar tant com li donis. És molt important que l’entrenador i l’atleta connectin, i no sempre és fàcil.
Moltes coses m’han sorprès. L’escola fa una tasca molt important i molt complexa. Crec que tot l’ equip fa un gran esforç perquè tot funcioni i no és fàcil, però l’escola cada cop és més nombrosa i requereix més infraestructura i un projecte més ambiciós.
Quan un atleta assoleix un èxit tots els honors van cap a ell, però al darrera hi ha feina d’ altres persones. Quin percentatge de l’ èxit d’ un atleta creus que és gràcies a l’ entrenador?
Si parlo del meu cas com atleta adulta crec que és un treball d’equip. Estem parlant d’un 50% i 50%. L’ atleta té el compromís de portar a la pràctica l’ entrenament proposat per l’ entrenador i és molt important la comunicació entre els dos per així poder fer totes les adaptacions possibles per arribar als objectius marcats.
Quan el nen és petit els seus resultats són més per un talent del nen i aptituds d’ell. Quan el nen inicia l’ adolescència l’entrenador comença a tenir un paper més rellevant perquè es comença a fer un treball més específic i complexe. A partir d’aquí estaríem parlant d’uns percentatges més equitatius.
De la part de membre de junta, també és com t’ esperaves? Què t’ ha sorprès? Per què vas decidir entrar-hi? La teva visió en quant a la dificultat de portar un club d’ atletisme no ha variat respecte a la que tenies abans d’ entrar, creus que és més fàcil del que creies o més difícil?
Doncs la veritat és que de mica en mica vaig posant-me al dia de totes les tasques que s’executen a la junta i m’ha sorprès gratament. Hi ha diferents projectes i objectius sobre la taula. Jo sóc nova amb tot això, però us puc assegurar que hi ha molt feina feta i bona voluntat.
Som un club que ha crescut molt aquests últims anys gràcies a l’escola d’atletisme, a la nova moda del running i al gran augment de l’atletisme veterà en competició. Cada cop hi ha més demanda i el club necessita una infraestructura més gran.
Jo sóc la nova incorporació d’aquest any, però espero i veig possible noves figures que puguin formar part de l’equip de treball del club. Necessitem gent que vulgui implicar-se, gent que vulgui sumar, gent que vulgui fer-se seu el projecte Lluïsos. Això vol dir dedicació i compromís. Us asseguro que no tothom està disposat a fer-ho. És molt sacrificat i de vegades poc agraït.
El motiu pel qual vaig entrar a la junta és perquè jo mateixa vaig proposar que faltava un figura que fés de vincle entre els atletes (dia a dia a la pista) i la junta. Som un club de grups i grupets. Som club on falta comunicació. Som un club, com he dit abans, que ha crescut molt en molt poc temps. Però estic segura que aconseguirem fer pinya i treballarem per objectius comuns.
Ets la responsable de confeccionar els equips sènior i màster. Tot i no haver-se pogut dur a terme ara el campionat de Catalunya de clubs absolut pel tema del COVID-19 estaves engrescada de ple muntant l’ equip. Explica una mica com ho veus: dificultats, la feinada que et suposa, etc.
És que és una tasca que faig coordinada amb els entrenadors del club. El grup de tecnificació el porta en Xavi Grau. Aquí és on tenim el número més gran d’atletes de la lliga. Després hi ha els sub-16/18, que és molt reduït i el porten la Laura i l’Emma. I, finalment, també hi participen força veterans.
Una de les coses que ja sabia però he verificat i reafirmat és que ens faltes atletes, sobretot amb especialització tècnica. Tenim proves on no tenim candidat i d’ altres en que sortim amb la idea de cobrir i prou. Això s’ ha de treballar des de l’ escola per a que en uns anys podem gaudir d’ un equip complert i competitiu.
Tu ets atleta màster. Com veus aquesta categoria actualment dins del club?
Des de fa uns anys hi ha hagut un increment molt elevat en les proves de competició per a veterans, sobretot en pista. Des de fa tres anys, cada temporada estan endurint les mínimes pels campionats d’Espanya. I això és una gran notícia, és important que hi hagi competició de qualitat.
Els nostres veterans actualment tenen un paper molt important al club, perquè cobreixen moltes proves a la lliga absoluta.
Pel que fa a lliga màster, hem de reconèixer que som un equip que va coix en proves tècniques. En el cas de l’ equip masculí ens falten corredor de tanques, perxista i marxador.
En el cas femení, haig de dir en favor de les noies que aquest any tenim dues valentes que s’estan reinventant buscant millorar algunes carències que teníem a nivell d’ equip. La Natàlia Millan s’ha estrenat en alçada i ho ha fet amb molt bona nota i la Susana Pagès una valenta que amb quaranta-cinc anys s’inicia a les tanques i està molt motivada. En noies ens falta el tema de la perxa, però hi estem treballant.
Amb això vull donar veus a aquells o aquelles que vulguin provar o iniciar-se en alguna prova, estigui coberta o no en la lliga. El club posarà al seu abast la tècnica i l’ajuda que necessari. Buscarem la solució dins dels límits que tenim. Tindran tot el suport del club.
Animeu-vos que mai és tard per aprendre coses noves…
Anem a ser crítics: que creus que és el pitjor del club actualment?
Ens falten tècnics i entrenadors.
Per acabar, preferències que no ténen res a veure amb l’ atletisme:
Menjar preferit.
No sóc persona de tenir preferències, però respondré les preguntes perquè us feu una idea.
No sé menjar sense pa. M’encanten les pizzes, em deliren els formatges blaus, menjo molta verdura i llegums. No menjo carn, però no sóc vegetariana. Els dolços de tots colors i de totes les formes.
Beguda preferida.
Cervesa i aigua. Ex-addicta a la coca-cola clàssica, res de zero ni light.
– Actors o actius favorits.
M’agrada moltíssim el cinema . Us puc dir que no veuré dues vegades la mateixa pel·lícula.
Tema actors, a mi en Javier Barden em fa somriure i no és perquè sigui un actor còmic. És una debilitat que tinc.
Cantants favorits.
Me n’ agraden molts. M’entusiasma la música. M’agrada deixar-me sorprendre i descobrir nous grups. Gaudeixo molt de petits concerts i m’encanten els concerts de festes majors.
M’ he criat amb el rock català però m’enamora el folk, el reggae, la cúmbia, la salsa, el nou flamenc, pop… M’agrada el bon rotllo.
Betània, gràcies pel teu temps i tope per la tornada.
