Entrevista a Jaume Itxart 13-7-2008: "Els meus rècords no són importants. Els meus records, sí."

En Jaume Itxart és un dels membres més antics del club. Tot i això, i ser l' actual tresorer des de fa força anys, és un desconegut per molts dels atletes actuals perquè va penjar les sabatilles ja fa temps. Els veterans, però, encara el recordem disputant les curses de fons del calendari català als anys 80 i als primers anys dels 90.

Les seves millors marques són 16'21" en 5000, 35'43" en 10.000, 1h 18'36" en mitja marató i 2h 50'28" en marató (aquesta darrera marca feta al dur circuit de Madrid al 1989).

Va formar part d' un potent equip de veterans de l' aleshores Grup Gimnàstic Lluïsos a la segona part dels anys 80. Juntament amb Hilario Adalid, Anastasi Codosal Jato i Juan Vico sobretot, ajudats de vegades per Santos González, Prudencio Pérez, Ramon Colomer i Baltasar Cadórniga, es van afartar de vèncer en crossos arreu de Catalunya, tan a nivell individual com per equips.

Tot això com atleta. Com a directiu, però, també duu gran part de la seva vida dedicada al club. Col.laborador de diverses juntes durant anys, fa 12 anys que és el tresorer del club. Va entrar just amb la fusió entre el G.G. Lluïsos i el C.A. Mataró, sota la presidència de Pedro Martínez, i va renovar el càrrec al 2000 amb l' entrada a la presidència d' en José Ríos.

Tota una llegenda viva dels Lluïsos.

La primera de les fotos de l' entrevista correspon a quan tenia 2 anys. La segona, amb 7 anys. La tercera, amb 21 anys, a Santa Cruz de Tenerife fent el servei militar. La quarta és de quan tenia 26 anys. La cinquena, ja fent atletisme, d' una marató de Barcelona als anys 80. La sisena, amb Julián Marín, Joan Clavell i un altre corredor a la marató de Kalsruhe al 1987. La setena, al segon lloc del podi de veterans de la cursa Pryca al 1990 (al primer lloc del podi, el gran Hilario Adalid). I la vuitena i darrera foto és actual.

Data i lloc de naixement:
17 de juny del 1940. (Té, per tant, 68 anys).

Quins hobbies tens?
M' apassiona la natura i tot el que hi té a veure. Sento un plaer increible en tocar terra amb les mans, potser perquè vinc de pagès. També tinc interés per la literatura, la filosofia, la història, la política, les arts plàstiques, els viatges i el coneixement d' altres cultures. L' afició a expressar-me per escrit em ve dels llunyans anys 70, quan vaig exercir de corresponsal d' un diari barceloní ja desaparegut, "El Correo Catalán".

Ara estàs jubilat, però de què has treballat?:
Vaig començar d' ensenyant de primer grau a l' Escola Balmes de sr. Banet, al Cercle Catòlic. Encara no havia fet 18 anys. Després vaig passar dos anys d' interí en un banc. A continuació vaig treballar a la fàbrica Hijos de J. Torrellas ('Calcetines Bebé') uns quatre anys (dels quals la meitat a la mili a la Marina). I vaig acabar on segurament mai hauria volgut, d' administratiu en una Caixa d' Estalvis, on hi he esmerçat 37 anys de la meva vida.

Estar jubilat, però, no vol dir apoltronar-se a l' otomana o passar les hores jugant als naips en un bar.


Vas conèixer la teva dona ja amb una certa edat. Què ens en pots dir?
Només puc dir-te que vaig tenir la sort de conèixer una persona excel.lent i després casar-m' hi. Una dona amb la que puc discutir i barallar-me sense insults ni arribar mai a les mans i que m' ha donat una filla que m' ha canviat molt la vida. De les dues me'n sento ben orgullós.

Has practicat altres esports, apart d' atletisme?
De jovenent havia practicat molt el ping-pong, que ara en diuen tennis de taula. Amb uns 30 anys, quan van inaugurar el complex del C.A. Laietània, vaig començar a practicar el tennis. M' agradava molt perquè em feia suar i m' obligava a moure'm molt. Però m' incomodava perquè per a poder disputar un encontre havies de contractar pista, trobar un contrincant del teu nivell i després el matx podia durar hores. Si s' afegeix el desplaçament, prolegòmens, duxa i tot plegat, resultava que per un encontre necessitava disposar de tota la tarda.

Amb el temps me'n vaig adonar que si sortia a córrer ho podia fer a qualsevol hora i lloc i no necessitava més equipament que unes sabatilles i roba lleugera.


Quan vas començar a practicar atletisme i per què?
Córrer era, a banda de la gimnàstica, l´ únic recurs esportiu lliure que hom disposava a la post-guerra. M' havia agradat sempre, però vaig començar massa gran i de forma casual. Un dia, amb un amic, en Vador Fernández, ens vam fixar en un cartell que anunciava "1ª cursa de gran fons del Maresme" pel 3 de juny del 1979. La cursa s' iniciava a la plaça de Santa Anna, Riera amunt, Camí de la Geganta, Puig i Cadafalch cap Argentona, travessava Dosrius i arribava al peu de la urbanització l' Esmeralda, on es feia mitja volta i es tornava. En total, 25 quilòmetres. Hora d' inici: 10 del matí, amb prop de 30 graus de temperatura.

Mai no havíem cobert aquesta distància i pensàvem que seria fàcil, però ho vam passar molt malament. El furgó-escombra ens va recollir a la tornada quan ja érem prop del D' Ara i les cames no ens aguantaven i ens van deixar al carrer de la Mercè, a uns 600 metres de l' arribada. Els peus em van quedar molt malmesos i vaig pensar que si aquell dia no havia deixat la pell a la carretera la meva salut era bona.

El company i jo ens vam conjurar i allò no tornaria a succeir. I, efectivament, en els anys successius, rodant sobre aquell paviment en companyia del mateix Vador, en Josep Mª Almar o en Prudencio Pérez, mai no ens va tornar a passar. Ara, veient l' estat del meu esquelet, ja no n' estic tan segur.


Per què vas entrar als Lluïsos?
En una cursa de Festa Major a Argentona havia conegut l' Antoni Cruañas. Per empatia amb gent com ell, que n' eren socis, i per poder entrenar a les pistes és que m' hi vaig afiliar.

Quins entrenadors vas tenir?
El propi Cruañas (secundat per un magnífic monitor, en Cándido García), en Xavi Grau i en Valero Blasco.

Vas formar part del potentíssim equip veterà de cros dels Lluïsos, tal i com hem assenyalat a la introducció d' aquesta entrevista, als anys 80. Què destacaries d' aquell grup?
Ens esperonava sobretot l' esperit d' equip i el desig de fer quedar bé els Lluïsos. Eren autèntics crossos disputats al màxim. En recordo un a Santa Coloma de Farners en que, sota una intensa pluja, el terra estava tan enfangat que en un revolt a en Jato, que corria un parell de metres davant meu, se li va quedar una sabatilla encastada literalment al fang. Ell, per tal de no perdre la posició, va seguir així fins al final.

Vas viure de primera mà la marxa d' alguns atletes de l' aleshores G.G. Lluïsos l' any 1987 per fundar el C.A. Mataró. Per què creus que això va succeir?
Va ser una conxorxa d' una colla de gent que no es trobava a gust en el club per rancúnies i ganes de protagonisme. La coartada per a poder rebotar-se foren uns suposats tractes de favor a atletes i el menysteniment d' altres. És lamentable que fessin servir llurs greuges per a dur a terme una divisió interna fins arribar a la creació d' un nou club, amb la majoria de socis escindits dels Lluïsos.

La batuta la duien un grup de veterans i un entrenador. Tot plegat va ser molt traumàtic..


Què en destacaries de les teves millors marques personals?
Tot i que sóc conscient de que els registres no compten en un fondista popular, vaig passar una època en que millorar-los m' obsedia. En un control de 5000 a les pistes vaig fer 16'21" de registre oficial, superant el meu amic Hilario Adalid.

En 10.000, en Jato i jo vam participar en un Campionat d' Europa que es va fer en un circuit urbà a Vilanova i la Geltrú un dissabte de setembre del 1985 a les 3 de la tarda, sota un sol de justícia. Vaig quedar el 32è amb 35'43".

En mitja marató, la millor marca la vaig aconseguir a Roda de Ter amb 1h 18'36". I, en marató, a Madrid vaig fer 2h 50'28" al 1989. Després d' haver fet 24 maratons, en vaig acabar avorrit perquè sempre em va tocar patir sense aconseguir el meu objectiu, que sempre va ser baixar de 2h 50'.

Amb el temps te n' adones que els rècords no són importants, però els records sí.


Quines eren les teves virtuts a l' hora de competir?
Possiblement la constància i un ús adequat de la sofrologia. Saber patir esdevé imprescindible per un fondista que vulgui gaudir del córrer. Puc dir que només un cop la fatiga extrema i la calor em van bloquejar la ment, obligant-me a l' abandó al qm. 36 d' una marató de Figueres en un circuit sense públic.

I els principals defectes?
Penso que tots eren psicològics, per manca de base en la pràctica esportiva. Sobretot, la rauxa: sortir com un bòlid i malbaratar l' objectiu final. Em va costar acompasar els ritmes de les competicions, fent cas dels consells de companys i entrenadors. Corria més amb el cor que amb el cap, fins que m' hi vaig acostumar.

Quins són els teus millors records de l' atletisme com atleta i com a directiu?
Com atleta, aquest esport m' ha donat els millors anys de la meva vida. Quan em llevava abans de les 6 i sortia a córrer amb en Josep Mª Almar, un company de treball, ens passàvem l' entrenament comentant els pormenors d' un llibre titolat "Correr para vivir mejor", engolits per la penombra a la carretera de Cabrera.

Com a directiu, crec que haver pogut contemplar com els Lluïsos feien una progressió a millor gràcies a l' esforç i el treball impagable d' alguns companys de junta. També s' hi pot afegir el fet d' haver viscut d' aprop la celebració a Mataró de dos campionats d' Espanya de 10.000 en pista, organitzats pels Lluïsos, gràcies a la influència i prestigi d' en José Ríos i altres esdeveniments atlètics importants com campionats provincials i de Catalunya.


I els pitjors?
Tal i com he dit abans, un record negatiu és el de l' escisió del club. Un altre seria el de la marató de Figueres, en que sense ni una ànima en una carretera solitària em vaig passar una bona estona ben groggy deambulant pel lateral de la calçada fins que un pagès de la zona en va dur en el seu cotxe fins a l' arribada.

I encara un tercer podria ser el mal regust per la marca decebedora a Kalsruhe (Alemanya). Era el 21 de setembre del 1987. Em vaig preparar de forma intensiva els mesos d' estiu a les ordres d' en Valero Blasco. A la matinada feia l' entrenament habitual i al vespre, a l' Estadi, dia per altre sèries de 2000, 3000 i 4000 fins cinc dies abans de la prova. A la cursa, la calor, la humitat, i crec que un entrenament portat al límit van poder amb mi. Vaig punxar al qm. 34 i només vaig poder fer 2h 53'26". Van viatjar amb mi dos atletes més, un federat del Laietània, en Joanet Clavel (que sí va baixar de 2h 50') i en Julián Marin, dels Lluïsos que, pràcticament sense entrenar, va superar de poc les tres hores.


Vas patir lesions?
Cap d' importància: sobrecàrregues musculars, tendinitis, inflamació als bessons i abductors, rampes, dolor al recte anterior, butllofes sota els peus... Tot coses puntuals ques' arrangen amb descans, massatge o actuació localitzada.

Com vas deixar l' atletisme i per què?
No va ser d' un dia per l' altre, però sí que hi va haver un moment clau. Fou l' abril de l' any 2002 en que, per un accident casolà, vaig patir petites fractures als canells i les mans i un fort traumatisme a l' esquena, amb aplanament de tres vèrtebres lumbars. La subsegüent exploració radioscòpica va posar en evidència l' afectació d' artrosi en diferents punts de la meva estructura òssia. L' adoloriment a la part lumbar delatava també una forta contractura que va durar prop de 3 anys. Aleshores jo ja entrenava poc, però vaig deixar-ho del tot, substituiïnt-ho per llargues passejades, bici estàtica i un xic de natació.

No corres mai actualment?
Quan algun cop claudico als restes de l' adicció, a l' endemà me n' he de penedir.

Quants anys fa que ets tresorer del club? Què destacaries de la teva feina com a directiu?
Exactament no els recordo. Massa, en tot cas. Potser dotze, o catorze. El que sí recordo és que qui em va passar "el mort" fou l' Ignasi López, de la junta anterior d' en Lancho, de la qual jo ja formava part com a vocal. No puc destacar res de la meva feina de directiu. Tal volta l' experiència m' ha servit per assessorar algú en qüestions importants o delicades, no ho sé.

Te' n penedeixes d' alguna cosa com atleta?
D' haver-me menjat massa el coco. Si pogués tornar enrere no tornaria a a fer mai 32 ó 35 qms. sobre paviments en entrenaments de festius.

I com a directiu?
Penso que, sortosament, he passat desapercebut.

Què creus que és actualment el millor del club?
Penso que l' escola. El producte de la relació mitjans/resultats és la qualitat de la formació que l' entitat està en condicions d' oferir als joves.

I el pitjor?
No disposar d' autonomia (en un sentit ampli) suficient per a poder posar el llistó un pèl més alt. A voltes percebeixo un sentiment de frustració per una manca d' implicació i recolzament de les administracions en el projecte d' una entitat com la nostra. Els qui hàgiu viatjar pel centre o l' est d' Europa (ara em ve al cap el cas de Brno) m' entendreu fàcilment.

Què destacaries dels següents mebres de la història del club?
1) Josep Vizcaíno. Fou president d' una etapa de transició i va renovar el club. Serietat i eficiència.

2) Francisco Lancho. Al Lancho, que era un hàbil negociant, li plaïa dirigir el club com una empresa. Les seves reunions, que eren llarguíssimes, acabaven amb tots asseguts al mostrador del restaurant Sant Bernat. Fins que un dia la Delphi, cansada de que jo arribés a casa tard els dilluns em va etzibar: "M' agradaria saber què feu aquestes hores els de la banda del Lancho". Ell es va fer un fart de riure.

3) Pedro Martínez. Fiable i altruista. Persona amb molta qualitat humana i, també, un bon president.

4) José Ríos. Un deu que no s' ha cregut mai un déu. El seu tracte i senzillesa fan amics.

5) Antonio Castilla. Per mi és com un alter ego. L' amistat té aquestes coses, en la forma de pensar i actuar. Tanmateix, m' arrisco a dir que ell és una d' aquelles persones sense el concurs de les quals dubto que els Lluïsos encara subsistissin. També et diré que m' agrada que no té pèls a la llengua.

6) Anastasi Codosal. Treballador incansable i polifacètic. Li devem la feina feixuga del muntatge de les infraestructures del cros de Mataró d' una pila d' anys.

7) Antoni Cruañas. Al llarg de dues llargues dècades, l' Antoni ha estat la imatge del club. La cara per la qual els Lluïsos eren coneguts arreu de Catalunya i també en altres contrades. La seva tasca de formació és impagable. Quants pares de família no recordaran el seu periple per les mans d' aquest entrenador, alhora sever i comprensiu?

8) Hilario Adalid. Al meu etern rival i, nogensmenys, gran amic, jo li deia "l'home de pedra" perquè era la fortitud personificada i només un sol cop vaig ser capaç de batre'l. Pocs ultraveterans podran lluir un historial semblant al d' ell.

9) Joan Vilà. Un científic de l' atletisme, tot mètode i rigor. Li devem molta feina de base i de direcció tècnica en les competicions. Duu treballant pels Lluïsos molts anys i amb molta dedicació i eficiència.

10) Xavier Grau. Un altre entrenador compromès molts anys amb els Lluïsos , tot i que amb característiques diferents. En destacaria la seva facultat analítica dels esdeveniments i capacitat de recerca d' estratègies.

11) Jordi Pelegrí. Admirable pel temps que dedica a l' entitat. Les seves emprenyades demostren un elevat grau de compromís amb el projecte del club. Afegiria que sense el seu treball els Lluïsos possiblement ja fa anys que haurien desaparegut.

12) Miguel Ángel Gámez. La faceta moderna de la tasca de monitor. Intuïtiu i treballador, es fa estimar pels deixebles. És l' ànima de l' escola. Aprecio en Miguel Ángel i em sabria greu que el perdéssim per no haver valorat a temps la qualitat del seu treball. Aprofito per expressar-li la meva condolència per la pèrdua de la seva mare.

13) Joaquín Joyas.
Quan el veig actuar penso si aquest xaval ha begut de l' elixir de l' eterna joventut per la soltura i elegància amb la que es mou.

14) Esmeralda Arriscado. Magnífica atleta. L' Esme per mi és una de les més completes que han passat pels Lluïsos. Quan se'n va anar del club vaig pensar que no havíem fet prou per retenir-la.

15) Francisco Chaves. A les pistes, en Kiki era el meu model perquè, a més de la resistència pròpia d' un bon fondista, tenia una punta de velocitat i esperit de lluita envejables.

16) José Luis Zarco. Un mite, un bon actiu mentre va competir amb la samarreta del club. Sabia competir perquè era molt bon estratega, planificava bé les proves i dosificava l' esforç. Per això va aconseguir títols. Un cas semblant al d' en Justi García.

17) Pedro Cocera. Quina plèiade de noms va produir la pedrera forjada els anys 80 per les mans d' en Cruañas... germans Cocera (Pedro i David), els Pallarolas (Renato i Darío), Dani Vico, etc.!!! En Pedro competia amb el cap aixecat, sempre atent al moment oportú, sobretot als crossos, amb molt d' estil.

Quines són les millors coses que t' han passat a la vida?
Sobreviure a l' Espanya franquista dels anys 40 i 50, conèixer la meva dona i ser pare.

Menjar preferit: Un parell de llesques de pa de pagès sucades amb oli i tomàquet i un plat de botifarra amb seques amb un porronet de vi.

Beguda preferida :Aigua amb llimona. Però, de tant en tant, una copeta d' un bon cava.

Tens o has tingut algun ídol? En Gary Cooper que és al cel perquè era molt alt i, a més, miop com jo.

Actor o actriu favorits: Charles Chaplin, Peter O' Toole, Richard Burton, Greta Garbo, Spencer Tracy, Orson Welles, Katherine Hepburn, Gregory Peck, Mel Gibson, Robert Redford, tots tan guapos com jo. Ah! I algunes nits somnio que m' he mort, truco al cel i una tal Anita Ekberg m' acull en el seu si.

Pel.lícula preferida :Com que són un amant del cinema em poses en un bon destret. Te'n dic una que per mi és una obra d' art: "Doctor Zhivago" de David Lean. I encara una altra, "La quimera de l' or" de Charles Chaplin.

Cantants preferits: Com a les pel.lícules, te'n podria dir molts que m' agraden. De la meva joventut, Edith Piaff, Raimon, Lluís Llach, Paco Ibáñez, Beatles, Bob Marley, Aretta Franklin, Joan Báez, tots ells compresos amb la vida, l' amor i la llibertat. D' un pèl més ençà, te'n diria dos d' estils diferents: Elton John i Bruce Springsteen.

Cançons preferides: "Imagine" de John Lennon, "Al vent" i "Diguem no" de Raimon", "Que tinguem sort" de Lluís Llach, "Blowing in the wind" de Bob Dylan... En general, totes les que descriuen la realitat. Em motiva poc el món de la fantasia.

Esportistes favorits: Només m' han interessat aquells que han avantposat l' esforç i la funció educativa de l' esport als diners: Emil Zatopeck, Paavo Nurmi, Abebe Bikila, Miguel Indurain i Pep Guardiola. En el seu moment admirava Said Aouita, de que l' amic Manolo Martínez (el dels Lluïsos, no el llençador de pes) deia que era tan bo "que ni el Justi puede con él".